Cites documentals i fonts: pl. de Sant Roc
"Primera translació de l'Hospital.- Acabarem el segle XVII, que començà amb festes i va tenir massa guerres, disputes, misèries, fam i malalties, parlant de la translació de l'Hospital que, fundat en 1300 al carrer del Pedregar, prop la font que encara existeix, al final de quatre segles arribà a ésser insuficient i impropi del seu objecte. Ja de molt abans es pensava de traslladar-lo i fins s'havien practicat alguns treballs; però això no es va realitzar fins el dia 6 d'octubre de 1698, en què els consellers i els administradors de l'Hospital prengueren possessió d'una casa de dos pisos i quadrada, situada en l'actual Plaça de Sant Roc, prop del carrer del Rentador [carrer del Safareig, actual Advocat Cirera]. A la porta d'aquella casa fixaren una creu. Aquest edifici fou cedit en testament pel prevere don Pere Joan Llovet, perquè servís expressament d'hospital, en el qual ús va estar solament 32 anys." (p. 100) "Casernes. Nova translació de l'Hospital.- En l'actual plaça de Sant Roc i prop de l'edifici on havia estat traslladat l'Hospital, s'havien aixecat casernes per allotjar-hi les trpoes acantonades a la vila; arribaren a ésser insuficients, i clagué agregar-hi en 1730 la casa de l'Hospital amb les obres necessàries per a la seva habilitació. Així tingué Sabadell casernes per als soldats, però quedà sense hospital per als malalts, fins l'any 1751 en què les cinc dignitats reials de Catalunya cediren per a tal objecte una casa anomenada del Retiro situada en la prolongació del carrer de Sant Joan prop de l'actual Rambla." (p. 105) "Representacions teatrals.- Daten així mateix d'aquells temps les funcions teatrals, puix ja en 1751 es representaren els populars "Pastorets". On es celebrà la funció no es diu, però a darrers del segle fou repetida per alguns joves dins la caserna, la qual, com queda dit, ocupava part del solar de l'actual plaça de Sant Roc. En les funcions ordinàries es pagaven cinc quartos per l'entrada, però es donà una representació de convit amb safata, a la qual assistiren diverses famílies, els sacerdots de la parròquia i els Pares Caputxins. A la mateixa caserna, on es va disposar quelcom semblant a teatre, es representà també la "Passió" en distintes funcions, en cada una de les quals s'augmentava un acte fins arribar a Pasqua en què es representava sencera." (p. 110) "Casa Consistorial.- En tractar de la Casa Consistorial no podem parlar d'un fet realitzat, com en tantes coses ho havem fet i encara ho farem, sinó d'un projecte que regularment no es portarà a terme. L'actual data de l'any 1600, com havem vist en altre lloc, i havent arribat a ésser insuficient, i ho és avui [el 1882] tot i haver-la engrandida i restaurada darrerament, el 26 de desembre de 1858 es va posar la primera pedra, amb la formalitat i solemnitat pròpies d'aquests actes, en un solar que havia ocupat a la plaça pública un hostal que posseïa l'Ajuntament amb l'intent d'aixecar-hi noves Cases Consistorials dignes de la població, amb uns plànols degudament aprovats per l'Acadèmia de nobles arts de San Fernando traçats per l'arquitecte municipal Sr. Oriol i Bernadet. Però una volta fets els fonaments de la façana, es parà l'obra, i darrerament sembla haver-se desistit de portar-ho a terme, puix que al solar s'ha construït un cobert per a carnisseries i s'ha convingut amb els Pares Escolapis de comprar -los i habilitar per a tal objecte el nou edifici col·legi que aquests han aixecat a la Plaça de Sant Roc amb el produ
"Durà molts anys que les nostres fires d'hivern foren una disbauxa del modern tapaboques en oposició a l'engorrosa manta roja o blava. La Placeta del Fort [anomenada així pel fort que es construí el 1848 al nord-est de la plaça de Sant Roc] quedava atapeïda de petits fabricants de tapaboques de 14, 16, 18 i 20 pams, i qualques mantes de viatge. Arribaren a fer-se una competència desastrosa. Si l'un feia dobles teles l'altre presentava tapaboques de triple tela i amb dibuixos de tots els gustos i colors els més capriciosos i elegants. A l'hivern, l'obrer que podia sortir de casa amb el tapaboques més llarg, ample i vistós, més s'esponjava davant dels amics. No cal dir que els pagesos de la rodalia, molts venien a fira per comprar-se un tapaboques per la festa, relegant la manta pels dies de treball al camp, per ésser més forta i soferta i per abrigar més. En aquella època un obrer mudat no deixava el tapaboques; era una peça insubstituïble." (p. 110-111) "Els Gorina, Barata, Llonch, Brujas, Buxeda, Casanovas i molts d'altres no eren de Sabadell. Procedien de pobles i masies que en la primera guerra carlina o dels set anys, de la crema dels convents del 35 s'havien vingut a refugiar a la "plaça forta" de Sabadell. On avui és Casa de la Ciutat hi havia una quadra de dos pisos, espitllerada, que en deien el Fort, i la plaça era anomenada del Fort. Els tals, turmentats sovint pels carlins, per la tropa de tant en tant i per escamots de desertors que pel seu compte formiguejaven, vingueren a la vila de Sabadell per viure en pau. Naturalment, les unces que portaren donaren una bona empenta a la indústria llanera, i es fundaren cases que encara avui funcionen i són ferms baluarts de la nostra indústria." (p. 65) "L'Arbre de la llibertat. Durant el règim republicà molts pobles plantaren l'Arbre de la Llibertat com a símbol de tal proclamació. Sabadell també plantà el seu, que era un eucaliptus, al mig de la Plaça del Fort, avui Pi i Margall. El pobre arbre morí assecat, com la República i la llibertat que ell representava. ¿S'assecà per no poder arrelar o algú cuidà de què morís? Qui sap! D'haver viscut avui tindríem un eucaliptus frondós al mig del desert d'aquella plaça." (p. 200)
Segle XVI: "A més de la Placeta de Mossèn Llobet, dita després de l'Estudi, es va formar, a darreries de la centúria, la Placeta dels Estricadors, que prompte s'anomenaria de Sant Roc. En 1590, Na Isabel de Meca i de Clasquerí va fer establiment a Pere Llobet, pagès (i germà del clergue, de segur), d'una terra que termenava a llevant amb l'hort dels Meca; a migdia, amb el camí reial de Girona a Montserrat (el que venia de Granollers i anava vers Martorell i empalmava en la vila amb el de Terrassa i Montserrat que passava pel que havia d'ésser carrer de Gràcia); a ponent, amb el camí que duia als Estricadors, i a tramuntana amb una plaça que hi havia. En aquesta terra Pere Llobet hi va bastir el gran edifici de tres casals que més tard havia d'ésser el nou Hospital de Sabadell i que tancava la Plaça de Sant Roc per la banda de migdia. Altres cases de la família Llobet que venien del carrer de St. Cugat constituïen el costat de ponent de la Plaça. L'església, rectoria i part del cementiri, feien el costat de tramuntana i l'hort dels Meca el de ponent." (p. 212-213) Segle XVI: "En la que és Plaça de Sant Roc, va habilitar-se un nou portal que se'n digué dels Estricadors, pel camí que hi passava." (p. 214) Primer quart del segle XIX: "El Barri segon o de la Placeta de Sant Roc comprenia, a més de la Plaça, els carrers de sota l'església, el del Safareig i el de l'Horta Novella que, el 1824 constava de dotze cases i s'havia format en aquest segle." (p. 299) "En aquest any [1848] van continuar-se els treballs de defensa i es va aixecar a la Plaça de Sant Roc un fort que tingué més anys de vida que el de can Voltà. Aquest fort era un casal de planta quadrada que, situat al racó N.E. de la Plaça, es menjava part del seu espai actual i bon tros del que ocupa avui l'edifici de l'Ajuntament." (p. 312) "En el mateix any de 1834 l'Ajuntament volgué obrar un propòsit, anys ha concebut, que era el d'establir, per a cases, els solars dels antics Quarters de Cavalleria de la Placeta de Sant Roc que, d'ençà de la guerra del francès, estaven en ruïnes. Maties Sales, que havia ofert un solar que a prop d'aquells tenia, per a eixamplar la Plaça, es va oposar a l'intent de la Corporació i va evitar que es construís a la Plaça de Sant Roc. En 1845 l'Ajuntament que presidia En Pere Turull va acordar eixamp'lar-la i, aleshores, Isidre Sales va donar la terra que el seu pare havia ofert. En 1846 l'Ajuntament va canviar terres de la seva propietat amb els Escolapis, quedant-se la part d'hort de l'antiga casa dels Meques que mirava a la Plaça. (Mes aquest terreny no va quedar lliure gaire temps, perquè en 1848 va caldre aixecar-hi el fort per a cos de guarda i defensa de la Vila)." (p. 320)
"1565. 21 Noviembre. [...] Luego hicieron sus estricadores de "teya", con sus cadenas y gafas de hierro, iguales a los dos mejores de Barcelona, por 60 libras, y se arrendaron por 15 años a Jayme Lletget, quien havia adelantado dicha cantidad. Los estricadors eran situados en la que oy es plazuela de San Roch, de donde el portal den Vidal se nombró dels estricadors. Lletget era un fabricante rico." (p. 171-172)